Himba
Havía sortit al matí de Tsumeb, al centre de Namibia, a prop del parc nacional de Etosha. Havía creuat tota la regió d'Owamboland d'est a oest sempre paral.lel a la frontera amb Angola.
Després de 500 quilòmetres de rectes i terrenys completament plà creuant la zona més poblada i pobre del país em vaig trobar de cop amb una baixada molt llarga i es va obrir davant meu una gran vall verda que contrastava amb la sequera que domina la resta de la regió. Es tracta del riu Kunene que excerceix de límit natural entre aquest país i el veí.
Eren les 7 de la tard, el sol ja estava molt baix, havía de començar a pensar en parar a algún lloc a dormir i refugiar-me de la foscor però sempre vull continuar una mica més. La carretera asfaltada es va acabar i el camí de terra continuava en la mateixa direcció cap a ponent. Anava escoltant la versió per a invidents de Los pilares de la tierra del meu MP3 per distreure la meva solitud.
Acabava de passar un càmping molt aïllat i precari però encara vaig voler continuar una mica més i apurar la llum del dia, feia hores que no em creuava amb ningú ni amb cap altre cotxe, començava a arriscar-me a no trobar res més en moltes hores de camí. Feia molta calor tot i que el sol ja davallava.
En aquell moment anava pujada amunt, el sol em venía completament de cara i no podia distinguir bé unes persones que vaig veure a uns cent metres davant meu, només endevinava les seves siluetes contra la llum vermella que m'enlluernava, hi havia alguna cosa extranya en ells, la seva roba no era usual, vaig avançar fins a tenir-los més a la vora poder veure'ls bé, eren cinc persones, tres noies i tres nois.
Es tractava de Himba casi nuus, només amb pells seques de cabra a l'alçada de la cintura, les noies recobertes de fang vermell sobre la pell, els seus cabells formant metxes també recobertes d'aquell fang sec i amb tocats de pells i branques verdes al cap. Els nois portaven el cabell rapat amb uns tupés coberts amb pells de colors formant com una cresta, ells duien pals tallats i un gran ganivet de desbrossar. Un tros de roba els servia de farcell per dur alguna cosa de menjar o algún estri i el duia un noi a la cintura, el seu únic equipatge.
Una de les noies duia un bebé d'un any aproximadament penjat a l'esquena amb uns tirants de pell, el nen dormia tot i el pas àgil que duien sobre el sec camí de terra.
Anaven molt somrients, semblaven gent feliç tot i que se'ls veia desnutrits. Després em vaig assabentar que els Himba són una tribu que viu dispersa per aquella àmplia zona pròxima al riu Kunene, son nòmades, no tenen ni cases ni poblats i són també caçadors, es desplacen depenent de l'accés a l'aigua i a la caça de gaceles, cabres, estruços, etc.... Estem al final de l'època seca, ja haurien d'haver començat les pluges però aquestes encara no han arribat, així que el paisatge es troba extremadament sec i els rierols no duen ni una gota d'aigua, només el Kunene porta aigua abundant ja que ve de l'interior d'Africa. Així doncs, tant els animals com els Himba es concentren a prop del gran riu.
En cap moment vaig tenir sensació de perill, així que em vaig aturar i de seguida me va sorprendre la simpatia d'aquells nois tot i que no tenien cap educació ni ens podíem comunicar de cap manera que no fos amb peus i mans, parlen el Himba, una variant del vantú. Em demanaven menjar i aigua.
Vaig treure un pà de motlle llescat que duia i un pot de crema de xocolata sencer, els vaig preparar un berenar, també els vaig donar uns plàtans i una caixa de galetes i una garrafa d'aigua. Ho van devorar tot allà de peu al camí devora el cotxe. Els vaig demanar si podia fer-los fotos i varen accedir-hi molt contents, després els hi vaig ensenyar a la pantalla de la càmara i van gaudir molt veient-se retratats.
Els vaig fer entendre que em quedaria al càmping que acabava de passar, estava a només un kilòmetre aproximadament, em van comprendre i hi van venir.
El càmping era un simple terreny tancat devora el Kunene, protegit amb fortes reixes al llarg de la riba del riu per evitar l'entrada de cocodrils. No hi havia electricitat ni aigua corrent, només alguns invents per poder dutxar-se. La parella d'Otjiwambos que duien el negoci eren una gent meravellosament amables i carinyosos.
Van arribar els Himba i els propietaris del càmping van matar dues cabres i les van posar al foc.
Vaig estar presenciant cants i danses dels cinc Himba, va ser espectacular tot i no poder comunicar-nos, entenia que cantaven cançons que tenien alguna cosa a veure amb mi perquè m'assenyalaven i em convidaven a ballar amb ells. Van anar venint més Himba que anaven apareixent del bosc suposo que atrets pels cants. Es va fer de nit i allà es reuniren més de trenta membres de la mateixa tribu que debien estar dispersos per aquella zona disposats a afrontar la nit al ras com cada dia.
La senyora els va servir cabra rostida a tots i ho varen rebre famolencs i grans mostres d'agraïment.
Va ser una fantàstica i inoblidable nit de Nadal.
Després de 500 quilòmetres de rectes i terrenys completament plà creuant la zona més poblada i pobre del país em vaig trobar de cop amb una baixada molt llarga i es va obrir davant meu una gran vall verda que contrastava amb la sequera que domina la resta de la regió. Es tracta del riu Kunene que excerceix de límit natural entre aquest país i el veí.
Eren les 7 de la tard, el sol ja estava molt baix, havía de començar a pensar en parar a algún lloc a dormir i refugiar-me de la foscor però sempre vull continuar una mica més. La carretera asfaltada es va acabar i el camí de terra continuava en la mateixa direcció cap a ponent. Anava escoltant la versió per a invidents de Los pilares de la tierra del meu MP3 per distreure la meva solitud.
Acabava de passar un càmping molt aïllat i precari però encara vaig voler continuar una mica més i apurar la llum del dia, feia hores que no em creuava amb ningú ni amb cap altre cotxe, començava a arriscar-me a no trobar res més en moltes hores de camí. Feia molta calor tot i que el sol ja davallava.
En aquell moment anava pujada amunt, el sol em venía completament de cara i no podia distinguir bé unes persones que vaig veure a uns cent metres davant meu, només endevinava les seves siluetes contra la llum vermella que m'enlluernava, hi havia alguna cosa extranya en ells, la seva roba no era usual, vaig avançar fins a tenir-los més a la vora poder veure'ls bé, eren cinc persones, tres noies i tres nois.
Es tractava de Himba casi nuus, només amb pells seques de cabra a l'alçada de la cintura, les noies recobertes de fang vermell sobre la pell, els seus cabells formant metxes també recobertes d'aquell fang sec i amb tocats de pells i branques verdes al cap. Els nois portaven el cabell rapat amb uns tupés coberts amb pells de colors formant com una cresta, ells duien pals tallats i un gran ganivet de desbrossar. Un tros de roba els servia de farcell per dur alguna cosa de menjar o algún estri i el duia un noi a la cintura, el seu únic equipatge.
Una de les noies duia un bebé d'un any aproximadament penjat a l'esquena amb uns tirants de pell, el nen dormia tot i el pas àgil que duien sobre el sec camí de terra.
Anaven molt somrients, semblaven gent feliç tot i que se'ls veia desnutrits. Després em vaig assabentar que els Himba són una tribu que viu dispersa per aquella àmplia zona pròxima al riu Kunene, son nòmades, no tenen ni cases ni poblats i són també caçadors, es desplacen depenent de l'accés a l'aigua i a la caça de gaceles, cabres, estruços, etc.... Estem al final de l'època seca, ja haurien d'haver començat les pluges però aquestes encara no han arribat, així que el paisatge es troba extremadament sec i els rierols no duen ni una gota d'aigua, només el Kunene porta aigua abundant ja que ve de l'interior d'Africa. Així doncs, tant els animals com els Himba es concentren a prop del gran riu.
En cap moment vaig tenir sensació de perill, així que em vaig aturar i de seguida me va sorprendre la simpatia d'aquells nois tot i que no tenien cap educació ni ens podíem comunicar de cap manera que no fos amb peus i mans, parlen el Himba, una variant del vantú. Em demanaven menjar i aigua.
Vaig treure un pà de motlle llescat que duia i un pot de crema de xocolata sencer, els vaig preparar un berenar, també els vaig donar uns plàtans i una caixa de galetes i una garrafa d'aigua. Ho van devorar tot allà de peu al camí devora el cotxe. Els vaig demanar si podia fer-los fotos i varen accedir-hi molt contents, després els hi vaig ensenyar a la pantalla de la càmara i van gaudir molt veient-se retratats.
Els vaig fer entendre que em quedaria al càmping que acabava de passar, estava a només un kilòmetre aproximadament, em van comprendre i hi van venir.
El càmping era un simple terreny tancat devora el Kunene, protegit amb fortes reixes al llarg de la riba del riu per evitar l'entrada de cocodrils. No hi havia electricitat ni aigua corrent, només alguns invents per poder dutxar-se. La parella d'Otjiwambos que duien el negoci eren una gent meravellosament amables i carinyosos.
Van arribar els Himba i els propietaris del càmping van matar dues cabres i les van posar al foc.
Vaig estar presenciant cants i danses dels cinc Himba, va ser espectacular tot i no poder comunicar-nos, entenia que cantaven cançons que tenien alguna cosa a veure amb mi perquè m'assenyalaven i em convidaven a ballar amb ells. Van anar venint més Himba que anaven apareixent del bosc suposo que atrets pels cants. Es va fer de nit i allà es reuniren més de trenta membres de la mateixa tribu que debien estar dispersos per aquella zona disposats a afrontar la nit al ras com cada dia.
La senyora els va servir cabra rostida a tots i ho varen rebre famolencs i grans mostres d'agraïment.
Va ser una fantàstica i inoblidable nit de Nadal.
posted by Boy Parayada at 11:42 a. m.
4 comments
